Als anys 90 una música va recórrer les discoteques, ‘after hour’ i pubs de Catalunya: la música màquina. ‘MaQKina: Historia de una subcultura’, d’Óscar Sueiro i Àlex Salgado, reivindica la màquina amb les seves llums i ombres 30 anys després.
El documental s’estrena aquest divendres a l’In-Edit i és una radiografia del moviment que hi va haver al voltant d’aquest gènere musical català des de les seves arrels a l'escena valenciana fins a la seva eclosió al llarg dels 90 a Catalunya amb el seu posterior declivi. “La màquina no era només de ‘xungos’, sinó que va arribar al cor de tothom”, diu Sueiro a l’ACN. L'In-Edit estrena un altre documental sobre la màquina: ‘Quien no se considere un buen makinero que abandone la sala’, de Xavier Menal.
Óscar Sueiro, codirector, tenia la idea de fer un documental sobre la màquina des de feia molts anys. De fet, li estranyava molt que ningú li hagués dedicat un llargmetratge a la màquina perquè “hi ha moviments musicals molt més petits, underground i desconeguts que tenen el seu documental”. Recorda, per exemple, que es va omplir el Palau Sant Jordi amb dj’s amb més de 20.000 persones i que als 90 es venien molt recopilatoris de màquina.
El documental ‘MaQKina: Historia de una subcultura’ és un projecte en format llargmetratge que radiografia tot el que va significar aquest fenomen, no només en termes musicals, sinó també en termes socials amb entrevistes als seus protagonistes i imatges d’arxiu. Àlex Salgado explica que el moviment de la música màquina va ser un fenomen hereu del que va passar als anys 80 a València, on hi va haver “un moviment avantguardista socio-musical pioner a nivell europeu”, que agafava les noves sonoritats que venien d’arreu d’Europa i de l’estranger. Això, afegeix, va tenir molta influència a Barcelona i va sorgir a Catalunya un discurs musical diferent “més accelerat que per diferenciar-lo se li va posar l’apel·latiu de màquina”.
Sueiro remarca que la màquina és “un gènere musical autòcton català reconeixible com a tal” i assenyala que el documental desenvolupa que aquest estil unia diversos gèneres com l’eurobeat, l’eurodance, el dance, i que “de tota aquesta sonoritat van crear un gènere propi més contundent”.
Sueiro explica que al documental “hi ha nostàlgia i reivindicació” d’aquell fenomen amb “les llums i les ombres” del moviment “perquè no tot van ser flors i violes ni va ser tot ball, sinó que hi ha una part de violència i de repressió, però l’hem, fet en positiu”. “Des d’aquest documental es vol fer una radiografia de tot allò sense escapar de les llums que van ser molt brillants a les ombres que van ser bastant funestes”, diu en la mateixa línia Salgado.
Fenomen transversal
El codirector considera que a l’ideari col·lectiu va quedar un regust que “tot allò havia estat una mica ‘xungo’ amb gent d’extraradi i catalans de segona”. El codirector ho nega perquè tot allò va ser “un fenomen molt transversal i com a fenomen massiu va afectar totes les capes de la societat i a totes les edats”. Recalca que va ser un fenomen transversal i que quan els moviments es fan massius copsen l’atenció de tothom i també de “la penya ‘xunga’”.
Sueiro creu que la música màquina no ha desaparegut mai del tot i que ha quedat un petit reducte. Va ser un fenomen massiu i les engrunes que van quedar a partir del 2002 i 2003, quan tothom va abandonar el vaixell, “semblen poca cosa, però des de fa uns anys hi ha un fenomen ‘remember’”. Considera que hi ha produccions catalanes d’èxit amb sonoritats que poden recordar a la màquina.
Caiguda
Sobre la caiguda del moviment, Sueiro diu que tot el que es posa de moda i es massifica cau pel seu propi pes. Recorda que a l’inici de la música màquina hi havia unes produccions musicals que estaven ben cuidades i que, amb el pas del temps, es van convertir en el que anomenen al documental ‘pitos i flautes’ amb un ritme que “es va accelerar i simplificar a un nivell ridícul”. Tot això, afegeix, va alimentar que el públic que anava a les discoteques no ho feia per la música i, a la vegada, s’hi va sumar “la moda dels caprapats i de veure qui era el més ‘xungo’”. Aquest ambient, indica, que en un principi era de ball i alegria, va fer que molts que els hi agradava aquella música, se sentien incòmodes amb aquell ambient. “Va empitjorar la qualitat musical i el tipus de públic que anava a les discoteques”.
Entrevistats
Al documental han entrevistat a persones relacionades amb el moviment com Joan Oleaque, autor de 'En Èxtasi'; la dj Monica X, el dj i productor Julio Posadas, l’escriptor i periodista Kiko Amat, el dj Rubén XXL, el dj Juan Cruz, el conductor del programa ‘El Que Més Trenca’, Oriol Carrió; la parella dj més important del fenomen Pastis & Buenri; l’autor de ‘Energía positiva’, Paco Pil; el productor Julio Navas; Pablo Aguilera, que és “un maquiner il·lustre”, entre d’altres.
Sueiro creu que molta gent se sorprendrà que la majoria dels entrevistats eren dj’s que treballaven de dijous o divendres fins el cap de setmana punxant música en discoteques i molts “no feien servir les drogues i si les van provar va ser de forma molt racional perquè ara expliquen molt bé la seva contribució al moviment. Es demostra que la màquina no era només de ‘xungos’, sinó que va arribar al cor de tothom”.
‘MaQKina: Historia de una subcultura’ s’estrena en el marc de l’In-Edit i es projecta aquest divendres al Mooby Aribau Sala 5 i al mateix espai aquest dilluns.
El festival també estrena en aquesta edició un altre documental dedicat a la màquina: ‘Quien no se considere un buen makinero que abandone la sala’, de Xavier Menal. El treball, que també tracta sobre l’origen, l’èxit i la caiguda de la màquina, es projectarà el 31 d’octubre i el 4 de novembre.
In-Edit
La 21a edició de l'In-Edit comença aquest dijous amb 'Esta ambición desmedida', en què es narra la gira de C. Tangana. La programació comptarà amb una seixantena de documentals on destaquen títols sobre artistes com Pavement, Cyndi Lauper, The Redd Kross, Marc Bolan, Sexy Sadie, The Zombies Robert Gerhard, Little Richard, Frederic Mompou, Nick Cave, Fatboy Slim, Max Roach, Pauline Oliveros, Dylan Carlson, Elis Regina, Tom Jobim, Bill Frisell o Bobi Wine.
