L’escriptora Clare Pollard (Bolton, 1978) ha visitat Barcelona aquest divendres amb motiu de la presentació del seu llibre ‘Les fades modernes’, que arriba traduït al català de la mà del Club Editor.
L’autora viatja al passat per reinterpretar les rondalles que s’explicaven les dones aristòcrates dels salons francesos del segle XVII, uns contes que, sovint, amagaven històries de matrimonis imposats, abusos, dependències o subordinacions. Pollard – apassionada per les faules i el simbolisme – sosté que la part més biogràfica dels seus personatges és real i moltes de les situacions també. “Com més aprenia sobre aquestes dones, més em semblava tot plegat un conte de fades”, afirma, “tenia ganes d’escriure un llibre romàntic”.
‘Les fades modernes’ se situa a París, concretament en l’època en què regnava Lluís XVI. En aquesta època se celebraven els anomenats salons literaris, on diverses dones es reunien per compartir els contes que dides i mainaderes els explicaven de petites. La novel·la imagina l’arribada de Charles Perrault al saló de Madame d’Aulnoy i recupera múltiples històries que amaguen situacions marcades per la brutalitat.
“El matrimoni de llavors poc tenia a veure amb l’amor, si no amb una decisió política o econòmica dels pares”, recorda, “aquesta era l’experiència de les dones que quan es posaven a escriure o explicar certes històries no és que estiguessin denunciant el patriarcat, sinó que inevitablement parlaven de les experiències negatives, tot i que algunes també servien per plantejar-se com seria una relació ideal entre homes i dones”.
El llibre s’inspira en les autèntiques aventures de les “fades modernes” que van donar peu a les faules tal com les coneixem avui. Per aquest motiu, ‘El conte de la gata blanca’, ‘La pell d’ase’, ‘La princesa subtil’ o ‘El conte de la pera’ són algunes de les narracions que recull Pollard, a partir d’una recreació “lliure” que es va nodrir d’un període d’investigació i també d’una visita als palaus francesos.
Un altre dels aspectes importants per a l’escriptora és el simbolisme que inclouen aquestes històries, en part, pel seu vessant de poeta. “La sang a la neu, les roses... són imatges molt interessants”, insisteix.
Per altra banda, sosté que la Bella dorment, la Blancaneu, la Ventafocs i tantes altres princeses tenen un origen llunyà, amb històries possiblement més fosques. “És difícil de rastrejar quants relats van sortir d’aquests salons”, reconeix, “se sap que gràcies a aquestes dones s’incorporen certs girs argumentals i, fins i tot, hi ha històries que es posen per primer cop per escrit, però en qualsevol cas aquests contes estan basats en la tradició oral”.
La importància de les rondalles
Per Pollard els contes sempre han esdevingut un puntal a la seva carrera literària, però també en l’àmbit personal. “Estic obsessionada amb les rondalles, les faules... i en general amb tot allò que tingui a veure amb explicar històries”, reconeix, “és a través seu que es pot tornar a explicar certes coses i dona peu a cada generació a reinterpretar-les a la seva manera, o bé a trobar-hi coses noves”.
Si bé les novel·les es poden retenir, o no, creu que els contes tenen la força per poder perdurar en el temps. “De petits, ens llegeixen el mateix conte desenes i desenes de vegades, i per això es torna tan important”, explica. També afegeix que aquestes històries ensenyen com funciona el món, la moral o les conseqüències de les nostres decisions i ens formen com a persones.
Malgrat que reconeix que no deixaria llegir segons què als seus fills, sí que opina que els infants tenen una atracció per la foscor, més que no pas per històries dolces i edulcorades. “Un exemple és la Caputxeta vermella”, afegeix, “tenen aquest morro fi que els porta cap al més terrorífic”.
Preguntada per la manera de no perdre la transmissió oral, reconeix que no té una vareta màgica. “Només sé que personalment m’agrada explicar històries i un cop les he escrit necessito dir-les en veu alta, sentir les paraules a la boca, a la llengua, el ritme... els meus fills tenen 10 i 12 anys i encara faig que m’escoltin”, conclou, “per aquest motiu és una bona notícia que vagin bé els audiollibres perquè em sembla natural que vulguem llegir novel·les, però també escoltar-les”.
