Si fa poques dècades hi havia gairebé un videoclub a cada cantonada, els darrers anys aquests negocis han anat desapareixent fins a convertir-se en excepcions en l'entramat urbà.
Els canvis de format, la pirateria o l'auge de les plataformes, són algunes de les dificultats que han anat trobant, que s'han vist obligats a reinventar-se oferint altres serveis. "Els que quedem, ho fem per vocació", afirma l’Aurora Depares del Video Instan de Barcelona. Tot i això, augura "molta vida" al format físic perquè hi ha molta gent que continua comprant i col·leccionant. També recorda que encara hi ha molts títols només es poden trobar en aquests establiments.
Video Instan va néixer a la capital catalana ara fa uns quaranta-cinc anys de la mà dels pares de Depares. Eren dues persones a qui els agradava molt el cinema, i per això van posar un petit espai amb diverses pel·lícules a la botiga de fotocòpies que tenien. Després de percebre l'interès de la gent, van detectar que allà hi havia un nínxol, i van acabar obrint una botiga que seria la predecessora de l'actual videoclub, que regenta la seva filla des de fa aproximadament dues dècades.
Anys després de l'esclat inicial, ha sigut ella qui ha hagut de modificar el projecte inicial per poder ampliar el negoci amb una cafeteria i un cinema privat. "Només amb el videoclub és molt complicat sobreviure avui en dia, no es pot deixar tot al lloguer i venda de pel·lícules", explica en una entrevista a l'ACN. El seu és un dels darrers videoclubs catalans que queden i si bé admet la dificultat de tirar endavant el negoci, també recorda que hi ha elements que el fan únic.
"Les plataformes tenen les seves coses bones, i d'altres que no tant, com per exemple que hi ha continguts que són temporals", relata, "en un videoclub en format físic es guarda tot, i per això sempre dic que vam ser dels primers a obrir i serem dels últims a tancar, perquè tenim tot que s'ha fet al llarg dels anys, unes 47.000 referències que no tenen ni totes les plataformes juntes".
Pel que fa als perfils de clients habituals, en destaca sobretot la diversitat. Des de famílies amb nens, fins a persones d'edat més avançada, així com perfils més tècnics que busquen un film o sèrie molt concret. Entre els títols més llogats, pel·lícules de "tota la vida" com 'E.T', 'Star Wars' o 'Indiana Jones'; clàssics de Fellini o Truffaut; però també novetats que fa poc estaven a les sales de cinema.
"El tema és diversificar-se", reconeix, "la majoria dels videoclubs venen llaminadures, complements de mòbils i ordinadors... és difícil per a tots, però el que tenim en comú tots és que ho fem perquè ens agrada, no per guanyar molts diners, sinó per vocació".
Cinerama de Valls, reconvertint el negoci
Generacions de vallencs han crescut amb el videoclub Cinerama sigui per llogar-hi pel·lícules o per comprar-hi llaminadures. El negoci va obrir fa gairebé quaranta anys, i després d'uns set anys, el 1993 el va adquirir el pare d'en Jonathan Adrián Ruíz, que és l'actual propietari. Així, fa disset anys, va agafar les regnes del negoci familiar, conjuntament amb la seva parella, la Montse, i, des de llavors, s'han adaptat als nous temps. Els canvis de formats, la pirateria, la Covid o l'auge de les plataformes, han provocat que el lloguer de pel·lícules sigui testimonial. De fet, des de fa anys, les llaminadures són la font principal dels ingressos, que complementen amb la impressió de fotografies i la venda de loteria.
"Des de la Covid fins ara, les pel·lícules s'han quedat pràcticament mortes", expressa Adrián en una entrevista a l'ACN. Els films ja només disposen de poc més d'una estanteria del local quan anys enrere ocupaven tot un pany de paret. "La pel·lícula ja és més com un moble o com un quadro que puguis tenir a casa; amb algun client, que de vegades, te n'agafa alguna", assevera Adrián. El responsable de l'establiment explica que fa aproximadament dos anys que el seu proveïdor va deixar d'enviar-los els llistats i que ja no n'han comprat més. "En tres mesos de covid, la gent que no sabia el que era una plataforma ho va saber i s'hi va posar. De llogar 100, 150 o 200 pel·lícules un dissabte, per dir una xifra, vam passar a 3 o 4", lamenta.
Pocs mesos abans de l'inici de la pandèmia van entrar en el negoci de la Loteria Nacional, que els va ajudar a continuar endavant. Tot i que no tenen data per fer canvis a la botiga, en Jonathan i la Montse tenen pensat reduir l'espai dedicat als films. "Estem plantejant-nos reubicar les coses, per deixar-hi una petita estanteria en la qual hi hagi pel·lícules o inclús introduir alguna d'antiga o alguna de nova, per fer-ho com un recordatori del que era", detalla. Concretament, volen mostrar la seva col·lecció de títols, entre els quals hi ha sagues com Fast & Furious, Harry Potter, El Gran Torino, Slumdog Millionaire o de Marvel, entre altres. L'objectiu és exposar-les i en algun cas llogar-les als més nostàlgics.
Pel Jonathan i la seva família, el videoclub ha estat part de la seva vida. Malgrat que li sap greu deixar de llogar cintes, diu, que ho fa perquè ja no és rendible. "Hi ha una part de nostàlgia, tenia quinze anys quan vaig començar a entrar aquí, sempre et toca, però has de ser realista perquè no pots llençar els diners", assenyala. "Com a negoci és inviable", tanca.
El Dakar, a Badalona, encara un videoclub per nostàlgia
El videoclub Dakar, a Badalona, fa 37 anys que està obert, i continua funcionant com a negoci de lloguer i compra de pel·lícules –tot i que no ara mateix de manera temporal, ja que estan fent un inventari dels prop de 8.000 títols diferents que tenen disponibles per lloguer i els aproximadament 20.000 de venda. El propietari de l'establiment, Jesús Sanz, explica que moltes de les pel·lícules les tenen en format DVD o Blu-ray, però també tenen algunes en VHS i encara alguna en Beta.
En declaracions a l'ACN, Sanz explica que abans "el videoclub suposava el 99% de la caixa", mentre que ara "la resta de productes és el 99% i el videoclub és residual". Segons diu, als anys 90 hi havia negocis d'aquesta mena "pràcticament a cada cantonada", i recorda la cadena Blockbuster, que va acabar desapareixent. El declivi com a videoclub va començar quan la gent "va començar a descarregar-se les pel·lícules" per "evitar pagar", i progressivament el Dakar va començar a vendre altres productes.
Per exemple, disposen de llaminadures –algunes "d'importació dels EUA, el Japó i la Xina"–, altres aliments, ofereixen serveis d'impressió, d'impremta, de fotocòpies i de fotografia digital. Fins i tot, els clients poden demanar que els facin la fotografia de documentació oficial com el DNI i la imprimeixin. En resum, Sanz diu que venen "de tot", mentre que la poca gent que s'interessa pels films sol ser "gent gran, que no té plataformes de streaming, o que vol veure una pel·lícula específica i no la troba ni a les plataformes ni a internet". De fet, diu que encara mantenen una part del local a aquest negoci per nostàlgia. "Portem tants anys que fa molta pena desprendre-se'n", explica.
Fa gairebé tres dècades, explica el propietari de l'establiment, va arribar la pel·lícula més llogada i venuda al Dakar: 'Titanic'. I recorda que van obrir la botiga excepcionalment a la mitjanit del primer dia en què la podien comercialitzar. "A tothom qui venia li donàvem una tassa de xocolata amb melindros, i a qui comprava 'Titanic', s'emportava un paquet de mocadors, per als plors i el drama", expressa amb humor. Segons Sanz, el comerç va posar 100 unitats per poder-les llogar alhora, "per a tenir tot el barri cobert en dos dies".
Pel que fa al futur, Sanz explica que el dia que es jubilin, no creu que "a ningú li interessi" el negoci entès com a videoclub, i que qui els substitueixi muntarà una altra cosa. Abans, però, intentaran "treure's de sobre" tot el que puguin tant presencialment com per internet.
L'interès pel format físic
Tot i la davallada pel que fa al lloguer de pel·lícules, el format físic sembla que no perd pistonada, tot i la incorporació de noves tecnologies i formes de consumir cinema i sèries. La botiga barcelonina El setanta nou es dedica a la venda de pel·lícules i sèries i assegura que l'interès de la societat continua present. "Durant els darrers anys hem notat una pujada", explica Joan Castelló, "el col·leccionisme és una manera de cuidar les pel·lícules".
En el seu cas, regenta una botiga generalista que recull tota classe de material. "Tenim més de 30.000 pel·lícules en estoc", recorda Castelló, que considera que les plataformes només mostren una petita part de l'oferta total existent. També remarca el valor de la restauració – "que permet veure pel·lícules de fa molts anys en alta definició – així com de la tasca dels videoclubs.
"Penseu que Espanya era el tercer o quart mercat mundial a l'època daurada del videoclub. Els que queden són un exemple precisament per aquest interès per preservar tot allò que queda", sosté. Per tot plegat, Castelló considera que hi ha trajectòria pel format físic: "portem aquí disset anys i no li veiem final, podem parlar d'un format ben viu".
En la mateixa línia es pronuncia Depares, que recorda que el col·leccionisme funciona especialment bé amb alguns gèneres, com per exemple el de terror o el fantàstic. "Hi ha molta gent que busca aquest tipus de coses que nosaltres tenim com si fossin tresors", insisteix.
"Continuarem posant lloguer, fent publicacions a les xarxes, recomanacions i col·laborant amb tot aquell que ho demani, detalla la propietària del Video Instan. "No deixarem d'anar endavant perquè les ganes, la il·lusió i la creença, les tinc", conclou.
